LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Divendres a la nit. Sortir de festa, els amics, la música… La beguda. Les drogues. Avui has decidit que et deixaràs anar una mica més que de costum. Per fi has acabat els exàmens i vols passar-t’ho bé, vols gaudir d’una nit en un món més “adult”. Les noies, el flirteig, les faldilles i les volades. No et sents del tot còmode, et fa vergonya ballar o parlar amb desconeguts. Tot i estar en mig d’un remolí de gent movent-se, ets sents aïllat, sol. T’afeixuga un sentiment de sufocació, per tant, decideixes anar a la barra a prendre alguna cosa per a refrescar-te i alliberar-te de les teves inhibicions.

Després d’un parell de copes, recuperes les forces i les ganes de festa i tornes a la pista. Ara ja pots moure’t i gaudir entre rialles amb els teus amics. Entre cop i cop de música veus una noia. És molt bonica. Té un cabell llarg i daurat que balla al ritme de la seva cintura. T’interessa. La seva manera de fer girar els malucs pausadament, com si no s’adonés que fa estona que ha canviat el ritme; la seva mirada, posseïda per l’eufòria iridescent que l’envolta; els seus llavis… Ella aixeca la vista i les vostres mirades es troben. No arribes a distingir el color dels seus ulls, que brillen reflectint la llum, però això no té importància. Ella et somriu i, sense canviar el ritme, s’apropa cap a tu. Tu, acovardit, et perds entre la multitud. Encara no et sents preparat i suficient valent, per tant tornes a la barra. Aquest cop, treus de la butxaca una pastilla. Se suposa que et farà ser més tranquil i valent.

Un parell d’hores després, ja no saps dir el dret de l’inrevés. A dalt o a baix. Sí o No. Perds la teva capacitat de raonament. Ja no saps què fas. No saps què és el que has de fer. El que ja has fet. La noia dels cabells daurats fa temps que ha marxat, després de llançar-te una mirada de decepció en descobrir el teu estat. T’has quedat sol. Ets en mig de la pista, el moviment de la resta t’impulsa a continuar seguint els batecs de la música, però ja no la sents. De cop, les cames et fan fallida. Per a evitar caure, et recolzes en la persona que tens al davant, una dona baixeta que et mira amb cara de preocupació. Tu vols companyia, passar-t’ho bé. A qualsevol preu. Decideixes que pots substituir el sentiment de preocupació de la dona per interès. Comences a abraçar-la i a portar-la cap a un racó. Ella intenta desfer-se de tu i crida, però tu la calles amb un petó forçat. Ella t’empeny i demana que paris, però tu ets sord a les seves súpliques. Ella no sap el que vol, oi? El que pensa no és important. Tu només vols passar una bona estona amb algú. Segueixes. Ja no hi veus. Tot és una taca borrosa al teu davant, però saps que sigui qui sigui la persona que tens agafada, la necessites per a deixar aquest sentiment d’angoixa que t’envaeix, la soledat, els problemes… A poc a poc, la teva consciència fuig, entre els crits de la dona i el tremolor de les teves mans…

Què has fet? L’has utilitzat per a fer-te sentir millor. L’has ultratjat. L’has cosificat. Has esborrat la seva opinió del teu llenguatge, has suprimit el seu valor com a ésser humà. I ara pensa: i a tu, què t’has fet?